És Zàmbia una democràcia? Vint-i-cinc anys d’anàlisi

És Zàmbia una democràcia? Vint-i-cinc anys d’anàlisi

Tot i l’abstracció del terme  “democràcia” , múltiples escoles a les que ens referirem pel nostre anàlisi politològic han establert diferents criteris a complir per a definir un règim estatal com a democràtic. Tot i així, resulta difícil en ciències socials definir una ponderació d'aquests així com comprovar l’acompliment d’aquets i, per tant, la classificació del país, la república de Zàmbia.

Al 1990 Zàmbia era governada per Kenneth Kaunda , membre de United National Independence Party (UNIP), l’únic partit que fins llavors havia estat al poder des de la independència de Gran Bretanya al 1964. Aquest, prohibí la competència multipartidista d’anys anteriors establint un sistema de partit únic on els cossos de seguretat de l’estat reprimien les reunions públiques no autoritzades així com les accions dels sindicats.

En aquest cas, sembla inequívoc afirmar que Zàmbia era un règim autocràtic degut a que restringia la participació política competitiva amb un poder executiu escollit per elits polítiques sense límits i controls institucionals que posseïa el monopoli dels mitjans de comunicació.

Aquest autoritarisme fou breu ja que al 1991, el Movement for Mulitiparty Democracy (MMD) reuní una ampli conjunt de grups prodemocràtics aconseguint una convincent victòria liderada per Frederick Chiluba. Així doncs, amb aquest canvi de govern es passà d’un règim de partit únic a una política multipartidista on s’incrementà el respecte dels drets polítics i les llibertats civils. En són exemples la consolidació del sufragi universal, els drets sindicals així com el dret constitucional de Zàmbia per canviar lliurement el seu govern, sent una transformació definida per una de les escoles com a “transició democràtica important”.

D’aquesta manera, comença un període on els ciutadans poden expressar les seves preferències sobre els governs i els seus líders mitjançant les institucions i els seus procediments. A diferència del període anterior , existeixen límits institucionals a l’exercici del poder executiu així com una garantia de les llibertats civils dels ciutadans inclosa la participació política.

A les següents eleccions de 1996, cinc anys després, però, durant la dècada de govern del mateix Chiluba el règim torna a considerar-se autocràcia o parcialment lliure degut a unes eleccions fraudulentes. Tot i començar com a règim obert i democràtic, aviat es veié envoltat de corrupció que junt amb una ferma voluntat de mantenir els seus privilegis va fer que el MMD utilitzés sistemàticament les competències estatals i els mitjans en favor del seu patrocini per preservar el seu domini. En aquest any, el MMD va fer canvis constitucionals per desqualificar a l’oposició (l’ex president Kaunda) fins a impugnar les eleccions presidencials mantenint de manera impositiva a Chiluba al poder produint-se així un “canvi de règim negatiu” on es van privar els drets de bona part de la població.

La Constitució i les lleis de Zàmbia protegeixen moltes llibertats civils però una sèrie de lleis i pràctiques oficials i tradicionals els limiten dràsticament. No és fins 2008 on alguna de les escoles torna a considerar Zàmbia com a democràcia degut a un augment de les llibertats civils promoguda per una llei que penalitza el tràfic de persones. Aquesta, permet als ciutadans presentar queixes a través dels tribunals i altres organismes estatals i va acompanyada de múltiples campanyes de conscienciació de mitjans públics i formació de la policia arrel de constants denuncies del Comitè Drets Humans de l'ONU on es descrivia el servei de policia de Zàmbia com un gran violador de drets humans ( tortures, execucions extrajudicials, falses detencions, condicions penitenciaries pèssimes..).

A més, entre 2008-2009 es dugué a terme un programa amb el suport de Reforma del Parlament Europeu on es van crear diversos mecanismes contra la corrupció així com el Comitè de Comptes Públics del Parlament que ha proporcionat cert grau de supervisió tot i estar limitat en capacitat i aplicació.

Tot i això, la violència envers les dones seguia molt estesa. Sovint actituds tradicionals impedien combatre la violència de gènere amb els programes educatius de sensibilització que es varen iniciar ja que aquesta solia quedar sense càstig. És possible llavors parlar realment de democràcia?  El cert és que dues de les escoles restants segueixen decantant-se cap a règim parcialment lliure o dubtós.

Així doncs, actualment els partits poden fer campanyes electorals tot i l’existència d’una violència i intimidació esporàdica. A més, a Zàmbia guanya el candidat que obté més vots però accedir a la presidència no requereix guanyar per més del 50% dels vots, de fet, del 1991 al 2008 el MMD no aconseguí mai aquest percentatge. Les eleccions són supervisades per la Comissió Electoral de Zàmbia però sent els seus membres anomenats pel president posant en qüestió la seva autonomia tant per la societat civil com per la oposició. En l’última dècada, l’ECZ va fer que la intimidació dels votants fos delicte així com utilitzar recursos de l’estat per a fer campanya exigint igual temps d’emissió als mitjans estatals. Malauradament, aquests encara promouen fortament al govern. D’altre banda, el poder legislatiu és representat en un Parlament unicameral que tot i aconseguir una major representació de l’oposició en els últims anys segueix estant dominat per l’executiu.

En el següent gràfic es mostra l’evolució d’aquesta classificació del règim Zambià segons les tres escoles:

En definitiva, Zàmbia s’enfronta a reptes importants per consolidar-se definitivament com a règim democràtic lluitant contra la corrupció endèmica que obstaculitza el desenvolupament econòmic així com la implicació de molts zambians en el procés democràtic, règim volgut per una gran majoria de zambians segons una enquesta de 2009.

Per aquells interessats en aprofundir en les diferències metodològiques de les tres escoles a continuació es detallen els punts clau de divergència:

1)Segons Freedom House, Parcialment lliure (1990-1991), Lliure (1991-1992) i Parcialment lliure (1993- 2014)

Aquesta escola, segons una escala del 1 al 7 segons el grau de llibertat del país,

considera el país africà com a “parcialment lliure” (5) durant tot el termini d’anàlisi exceptuant el període de 1991-1992 on és definit com a “lliure” (2,5) per un augment dels drets polítics i en menor mesura de les llibertats civils esmentats anteriorment.

Dos anys després, amb la recrudescència del règim de Chiluba, es torna a posar en dubte els requisits de la democràcia tornant al règim de “parcialment lliure” (3,5) posant especial èmfasi en l’augment de la corrupció així com en l’imperi de la llei del país on els jutges del Tribunal Suprem són nomenats pel president i aquest pot destituir a aquells de tribunals inferiors amb els qui no combregui. 

2)Segons Polity IV, Autocràcia (1990-1991), Democràcia (1991-1995), Autocràcia (1996-2007) i Democràcia (2008-2014)

És l’escola que proporciona més canvis de règim posant èmfasi en la manera en que es selecciona el poder executiu i els límits d’aquest així com en l’existència de competitivitat i oposició assignant una puntuació al país de -10 a +10 cada any.

És per aquest motiu que només classifica Zàmbia com a democràcia d’una banda els primers anys de la legislatura de Chiluba on el poder executiu tenia a l’oposició de contrapès, (on degut a l’increment de més 6 punts de l’índex defineix el canvi com a “transició democràtica important”), fins al 1996 on aquesta es veu reprimida i d’altra banda, als últims anys set anys on s’estableixen mecanismes de control cap a l’executiu amb la creació, entre d’altres, d’un comitè (on degut a un increment de més de tres punts de l’índex defineix com a “canvi de règim positiu”).

3)Segons Przeworski, Dictadura (1990-1991), Tipus II (1991-2008)

Planteja el concepte democràcia com a quelcom nominal i dicotòmic, és a dir, un estat o és democràtic o és una autoritari. Parteix de la idea que no és suficient l’existència d’eleccions competitives sinó que la competència entre les forces polítiques per ocupar aquests càrrecs ha de ser efectiva. Això significa que ha d’existir una oposició i que aquesta ha de tenir possibilitat real de guanyar les eleccions. A més, el partit perdedor ha d’acceptar i respectar els resultats i el guanyador ha d’estar disposat a perdre-les en eleccions futures.

Per tant, al 1990 defineix Zàmbia com a dictadura degut que el partit guanyador estableix règim partit únic sense existència d’oposició. És per aquest motiu que al 1991 amb el canvi de govern de legislatura composta per només membres del partit del règim a una legislatura amb múltiples partits passa a classificar-lo com a dubtós per la dificultat de comprovar aquesta competència efectiva observant que hi ha una inexistència d’alternança al govern (predomini del MMD) durant més de dues legislatures preferint aquest autor davant el dubte classificar-la com a dictadura.